Performances 2020
La Blueproject Foundation tanca la seva programació de 2020 presentant tres projectes de performance: Vain, de Rubiane Maia, i _hacia el sporte, de Laura Ramírez i Andrea Zavala Folache —tots dos seleccionats la passada convocatòria de projectes—i Ninguna mano es una isla, de Laura Llaneli i Julián Pacomio.
Vain s’emetrà en streaming des del Regne Unit, on viu l’artista brasilera Rubiane Maia, que per les circumstàncies actuals no s’ha pogut desplaçar a Barcelona per fer la seva residència. El projecte s’adapta a la nova realitat i es presentarà dijous 3 de desembre, a les 19 h (CET), seguit d’una xerrada online amb l’artista i el públic. Enllaç de l’streaming: https://www.youtube.com/watch?v=y3hspGOG4WU.
Les altres dues performances es faran presencialment a la fundació, amb aforament limitat, inscripció prèvia i les mesures sanitàries corresponents. Ninguna mano es una isla de Laura Llaneli i Julián Pacomio tindrà lloc dissabte 12 de desembre i _hacia el sporte de Laura Ramírez i Andrea Zavala Folache, dissabte 19 de desembre; totes dues a les 19h. Inscripcions prèvies a info@blueprojectfoundation.org.
* La performance de Laura Ramírez i Andrea Zavala ha estat cancelada per motius personals.
Informació sobre els projectes i els artistes:
Vain
Composició núm. 2
Rubiane Maia
Dijous 3 de desembre, 19h
Enllaç de l'streaming: https://www.youtube.com/watch?v=y3hspGOG4WU
Vain és una acció experimental basada en la manipulació de diversos objectes de metall oxidat que presenten forats o tenen forma de tub. En la seva majoria són peces recollides en una important àrea geològica del sud-est d'Anglaterra, un lloc on natura i biodiversitat es fusionen amb nombrosos residus d'intervencions humanes d'altres èpoques. Per sobre de tot, l'essència d'aquesta proposta és el contacte sensorial amb matèria inorgànica en estat de descomposició, la qual, en la seva singularitat, és capaç de retenir fragments de memòria des d'un punt de vista no humà. L'opció de centrar-se en espais buits, com obertures i orificis, dins de blocs sòlids respon a la intenció de treballar amb buits que actuen com a "portals", zones intermèdies que assenyalen el pas, la transferència i la propagació d' "informació" secreta i important. L'interior i l'exterior. Mitjançant el gest i el contacte físic amb aquests objectes, la performance pretén establir un vincle sensible de comunicació entre dos cossos -un humà i l'altre inanimat- a través del so. Es tracta d'un exercici de canalització amb el qual facilitar l'emergència de determinades freqüències, vibracions i sons.
Rubiane Maia és una artista visual brasilera que viu entre Folkestone (Regne Unit) i Vitória (Brasil). Es va graduar en Arts Visuals i té un màster en Psicologia Institucional per la Universitat Federal do Espírito Santo (Brasil). Les seves obres són híbrids de performance, vídeo, instal·lació i text que de vegades flirtegen amb el dibuix i el collage. El 2015 va participar al taller Cleaning the House amb Marina Abramovic, així com en l'exposició Terra Comunal - Marina Abramovic + MAI, en SESC Pompéia (Sao Paulo), amb la performance de llarga durada (dos mesos) The Garden. Aquell mateix any va produir el seu primer curtmetratge, EVO, estrenat al XXVI Festival Internacional de Sao Paulo i en el XX Festival de Cinema de Vitória. En 2016 va col·laborar en el projecte Preparation for Aerial Exercise, the Desert and the Mountain, per la qual cosa va viatjar a paratges elevats d'Uyuni (Bolívia), Pico da Bandeira (Espírito Santo / Minas Gerais, Brasil) i Monte Roraima (Roraima, Brasil / Santa Helena de Uyarén, Veneçuela). També en 2016 va finalitzar el seu segon curtmetratge, titulat ÁDITO. Porta des 2018 treballant en la creació d'un book-performance, una sèrie d'accions concebudes en resposta a uns textos autobiogràfics específics.
Ninguna mano es una isla
Laura Llaneli i Julián Pacomio
12 de desembre, 19 h
Il Salotto, Blueproject Foundation
Dues mans inquietes intenten trobar els buits entre altres mans. La pell arrugada contacta amb la pell seca. L’aigua, que espera, que espesseix i fa palpable la connexió sense contacte. L’illa sona, ressona i es transforma en paraula. Ninguna mano es una isla és una apologia del tacte. Una performance sobre les potencialitats de l’hàptica. Un concert que s’esdevé quan les mans s’estrenyen i es pressionen amb força. Una palpitació de la sang al tou dels dits. Una conducció de la sonoritat a través del que és humit i moll.
Laura Llaneli (Granada, 1986) va cursar estudis musicals i una diplomatura en Disseny Gràfic. Llicenciada en Belles Arts i amb un Màster en Art Sonor per la Universitat de Barcelona, és membre de Sons de Barcelona, del col·lectiu Nenazas i del grup de música Pradera. Entre els seus premis destaquen Art For Change 2019 (”la Caixa”), Premi Miquel Casablancas 2018, Premi Embarrat 2017 i Barcelona Producció 2014. Ha exposat a Casaplan (Valparaíso, Xile), Swinton & Grant (Madrid), ADN Platform ADN Galería (Sant Cugat del Vallès), galeria àngels barcelona, MMSU (Croàcia), Art3 (França), Lo Pati (Amposta) i Fundació Antoni Tàpies (Barcelona), entre d’altres. A més, ha fet residències a Casa de Velázquez, Art3 Valence, Lo Pati, Balada, MMSU Rijeka, Estruch Sabadell i Hangar Barcelona. Actualment treballa a l’espai Salamina.
Julián Pacomio (Mérida, 1986) indaga la idea de còpia, remake, traducció i apropiació de materials aliens a través dels seus projectes escènics. Ha col·laborat amb la coreògrafa Ángela Millano en el projecte d’investigació Asleep Images, del qual formen part les peces Make It, Don’t Fake It (2019) i PSYCHO (2020), amb residències a Tabakalera (Sant Sebastià), La Caldera (Barcelona), Atelier Real (Lisboa), Desfoga (Cambados) i S’ALA (Sàsser). Ha presentat El mundo bajo el mundo (2017) i Espacio hacedor (2016) en col·laboració amb l’arquitecte Miguel del Amo i dins del programa d’artistes en residència de La Casa Encendida/CA2M, a Leal.Lav (Tenerife) i al festival Frinje Madrid, així com My Turin Horse (2012) a Matadero Madrid. Des de 2017 treballa a Lisboa amb el coreògraf João Fiadeiro a From Afar It Was an Island, De perto, uma pedra i O Que Fazer Daqui Para Trás. Col·labora amb coreògrafs com ara Luis Garay (Colòmbia), Daniel Pizamiglio (Brasil-Portugal), Annika Pannitto (Itàlia) i Carolina Campos (Brasil), entre d’altres. El 2020 va formar part de Forum Dança PACAP (Performing Arts Advanced Program), comissariat per João dos Santos Martins, a Lisboa. I és comissari de NO NO NO SOLO SOLO NO, un cicle de performances per a la Sala Amadís d’INJUVE (Madrid). El 2021 presentarà l’exposició Contemplar una superficie inestable, comissariada juntament amb Ignacio de Antonio Antón i guanyadora de la convocatòria Inéditos 2021. Actualment desenvolupa la peça Apocalipsis entre amigos o el día simplemente, que es presentarà el 2021 a La Capella. Viu entre Madrid i Lisboa.
_hacia el sporte
Laura Ramírez i Andrea Zavala Folache
19 de desembre, 19 h
Il Salotto, Blueproject Foundation
**Cancelada
La Laura i l’Andrea es van ajuntar amb la coincidència d’haver traçat un carrera en les arts escèniques i de pensar la dansa i la coreografia com a eina de canvi —personal i polític— en la pràctica artística contemporània. Per a elles, el canvi consisteix a intentar fer lliscar la idea de dos subjectes individuals cap a una pràctica feminista col·lectiva que es manté gràcies al suport mutu des de la diferència i a l’influx entès com a acció i resultat d’influir sense controlar el producte. Consideren que aprendre a desaparèixer és cedir l’espai a quelcom important que es produeix més en la seva relació i menys en elles mateixes com a identitats consumibles. Com a practicants de sporte comencen a fer servir les eines de consciència física i de moviment dins de la seva experiència com a coreògrafes i performers per entrenar la desaparició. Decideixen que entrenar és un terme que en l’esport fonamenta tot l’equip tècnic per habilitar el moment, incloent-hi les lògiques del joc que l’espectador coneix quan el va a veure. Creen, o si més no ho intenten amb molta insistència, un esport de desaparèixer per ballar “cap a” la desaparició, ja que aquest “cap a” habilita una dansa de sostenir l’intent com a objectiu. I així, d’altra banda, preparen l’experiència amb el públic com un joc col·laboratiu en què les lògiques es van seguint en el seu transcurs i donen una part de la participació al públic, encara que sigui mirant i escoltant des del seient.
El projecte té el suport del programa d’artistes en residència de La Casa Encendida/CA2M (Madrid) i rile* space (Brussel·les), una llibreria i espai de projectes per a publicació i performance.
Andrea Zavala Folache és coreògrafa, intèrpret, artista visual i pedagoga. Des del 2018 viu entre Madrid i Amsterdam. Graduada a la SNDO (School for New Dance Development) d’Amsterdam i llicenciada en Belles Arts per la Universidad Complutense de Madrid. El seu treball es desenvolupa en la intersecció entre aquestes dues carreres. El primer contacte amb el cos com a eina de treball ve del dibuix, en què la mà i el llapis es converteixen en motor de moviment entre el subjecte i el món, i a partir d’aquí el seu llenguatge travessa formats, sensibilitats i filosofies feministes sobre el cinema i la pintura per arribar a la coreografia com a suport i contenidor per experimentar i estudiar. Com a part del seu treball, imparteix tallers a SNDO, ISAC (Institut Supérieur des Arts et Chorégraphies, Brussel·les), SIS/Sandberg Instituut (Amsterdam), MovLab (La Casa Encendida, Madrid) i Jacuzzi (Amsterdam), assessora artísticament diferents processos creatius, desenvolupa la comunicació visual per a Adriano Wilfert Jensen i col·labora amb Jija Sohn, Laura Ramírez i Maciej Sado. Ha mostrat les seves darreres creacions a Bâtard Festival (Brussel·les), Les Urbaines (Suïssa), RAKETE-Tanzquartier (Viena), MeGustasPixelad_ (La Casa Encendida, Madrid), FLAM (Amsterdam), Dansmakers Amsterdam i Centre d’Art Contemporain Genève (Suïssa), entre d’altres.
Laura Ramírez és coreògrafa i ballarina. Els seus treballs indaguen la idea de paisatge, cos ambigu, espais intermedis i el feeling amb el beat. Actualment prepara el seu proper solo, titulat serenity rave. Treballa activament amb Ainhoa Hernández, amb qui va crear el 2014 el col·lectiu Twins Experiment, i, com a col·laboradora, en peces de María Jerez, Cris Blanco, Play Dramaturgia i Quim Bigas. A propòsit del seu treball, que es desenvolupa principalment entre Madrid, Barcelona i França, imparteix tallers i classes de moviment i ajuda com a tutora/seguiment de processos diversos artistes i col·lectius, genera espais d’estudi com ara MovLab a La Casa Encendida (Madrid) o EL CLUB (un club de lectura) als Teatros del Canal (Madrid), crea un esport per desaparèixer, música i textos amb Andrea Zavala, i treballa al Departament d’Educació del Museo Reina Sofía (Madrid). Ha mostrat les seves darreres creacions i col·laboracions a França, l’Argentina, Mèxic, l’Uruguai, els Estats Units i Espanya.
