Ninguna mano es una isla

La Blueproject Foundation tanca la seva programació de 2020 presentant tres projectes de performance: Vain, de Rubiane Maia, i _hacia el sporte, de Laura Ramírez i Andrea Zavala Folache —tots dos seleccionats la passada convocatòria de projectes—i Ninguna mano es una isla, de Laura Llaneli i Julián Pacomio.

Aforament limitat. Inscripcions prèvies a info@blueprojectfoundation.org.

Ninguna mano es una isla

Laura Llaneli i Julián Pacomio
12 de desembre, 19 h
Il Salotto, Blueproject Foundation

Dues mans inquietes intenten trobar els buits entre altres mans. La pell arrugada contacta amb la pell seca. L’aigua, que espera, que espesseix i fa palpable la connexió sense contacte. L’illa sona, ressona i es transforma en paraula. Ninguna mano es una isla és una apologia del tacte. Una performance sobre les potencialitats de l’hàptica. Un concert que s’esdevé quan les mans s’estrenyen i es pressionen amb força. Una palpitació de la sang al tou dels dits. Una conducció de la sonoritat a través del que és humit i moll.

Laura Llaneli (Granada, 1986) va cursar estudis musicals i una diplomatura en Disseny Gràfic. Llicenciada en Belles Arts i amb un Màster en Art Sonor per la Universitat de Barcelona, és membre de Sons de Barcelona, del col·lectiu Nenazas i del grup de música Pradera. Entre els seus premis destaquen Art For Change 2019 (”la Caixa”), Premi Miquel Casablancas 2018, Premi Embarrat 2017 i Barcelona Producció 2014. Ha exposat a Casaplan (Valparaíso, Xile), Swinton & Grant (Madrid), ADN Platform ADN Galería (Sant Cugat del Vallès), galeria àngels barcelona, MMSU (Croàcia), Art3 (França), Lo Pati (Amposta) i Fundació Antoni Tàpies (Barcelona), entre d’altres. A més, ha fet residències a Casa de Velázquez, Art3 Valence, Lo Pati, Balada, MMSU Rijeka, Estruch Sabadell i Hangar Barcelona. Actualment treballa a l’espai Salamina.

Julián Pacomio (Mérida, 1986) indaga la idea de còpia, remake, traducció i apropiació de materials aliens a través dels seus projectes escènics. Ha col·laborat amb la coreògrafa Ángela Millano en el projecte d’investigació Asleep Images, del qual formen part les peces Make It, Don’t Fake It (2019) i PSYCHO (2020), amb residències a Tabakalera (Sant Sebastià), La Caldera (Barcelona), Atelier Real (Lisboa), Desfoga (Cambados) i S’ALA (Sàsser). Ha presentat El mundo bajo el mundo (2017) i Espacio hacedor (2016) en col·laboració amb l’arquitecte Miguel del Amo i dins del programa d’artistes en residència de La Casa Encendida/CA2M, a Leal.Lav (Tenerife) i al festival Frinje Madrid, així com My Turin Horse (2012) a Matadero Madrid. Des de 2017 treballa a Lisboa amb el coreògraf João Fiadeiro a From Afar It Was an Island, De perto, uma pedra i O Que Fazer Daqui Para Trás. Col·labora amb coreògrafs com ara Luis Garay (Colòmbia), Daniel Pizamiglio (Brasil-Portugal), Annika Pannitto (Itàlia) i Carolina Campos (Brasil), entre d’altres. El 2020 va formar part de Forum Dança PACAP (Performing Arts Advanced Program), comissariat per João dos Santos Martins, a Lisboa. I és comissari de NO NO NO SOLO SOLO NO, un cicle de performances per a la Sala Amadís d’INJUVE (Madrid). El 2021 presentarà l’exposició Contemplar una superficie inestable, comissariada juntament amb Ignacio de Antonio Antón i guanyadora de la convocatòria Inéditos 2021. Actualment desenvolupa la peça Apocalipsis entre amigos o el día simplemente, que es presentarà el 2021 a La Capella. Viu entre Madrid i Lisboa.