"----- (--- ----- ------- --- ----.)"

La Blueproject Foundation presenta l'exposició "----- (--- ----- ------- --- ----.)", de Pablo Rasgado, el tercer artista resident de 2019, que es podrà veure a la Sala Project del 5 d'abril al 9 de juny de 2019.

Si poguéssim definir l'obra de Pablo Rasgado (Jalisco, Mèxic, 1984) com un procés de bricolatge a la manera de Claude Levi-Strauss potser estaríem en el correcte, ja que l'antropòleg afirma que "el bricoleur és aquell qui està a l'aguait de missatges pretransmesos, els quals col·lecciona per convertir-los en nous signes... qui ordena i reconstrueix la història utilitzant sobres i trossos, testimonis fòssils de la història d'un individu o una societat" (Claude Levi-Strauss, El pensament salvatge). Pablo Rasgado és, per tant, un bricoleur minuciós, que no es conforma amb col·leccionar i adherir els fragments d'esdeveniments passats, sinó que a més reconfigura escrupolosament una nova gramàtica a partir de les escletxes d'històries que no són fàcilment visibles. Per això, la seva fascinació per l'arquitectura no està relacionada ni amb els ornaments ni amb la funcionalitat, sinó més aviat als espais negatius, als sediments ocults darrere de les parets, als residus que s'acumulen als marges i cantonades. Entre els seus mètodes d'investigació podem trobar indicis de l'art líquid modern assenyalat per Zygmunt Bauman, al qual la història es composa de deixalles, on la creació i el detriment de les coses se succeeixen simultàniament, per exemple quan les superfícies dels murs són extretes dels carrers i traslladades als espais d'art per esquerdar-se a trossos. Però, a diferència de la destrucció Metzgeriana o els décollages de Jacques Villeglé que va descriure el sociòleg polonès, per Rasgado la ciutat només representa un primeríssim moment de recerca i selecció. Per això els seus passejos són més propers als d'un recol·lector o glaneur a l'estil d'Agnès Varda, que a les derives situacionistes des d'on emergeixen collages imprevistos.

En conseqüència, a aquesta primera etapa de col·leccionista cultural, se li suma un interès per esmicolar estructures, ja siguin "socials, lingüístiques o espacials que donen com a resultat un organisme" com el mateix artista afirma. I per això, encara que en un primer moment la seva atenció se centra en configurar nous volums i cossos escultòrics que emergeixen de fragments anteriors, en realitat l'artista utilitza l'arquitectura com a mirall social, reconeixent que és una bastida que condiciona les nostres tàctiques, rutines i polítiques de comportament, la qual també posseeix una qualitat única per invisibilitzar i dissimular: l'arquitectura com un sistema de jerarquies, que té la capacitat de donar poder, sensibilitzar, encobrir i vigilar.

D'aquesta manera, per al seu més recent projecte "----- (--- ----- ------- --- ----.)", Rasgado recorre a l'arquitectura com un subterfugi per duplicar altres sistemes de poder que alhora oculten arquetips de control. A partir d'una selecció de documents classificats, l'artista transcriu formalment els fragments que han estat cancel·lats, esborrats i titllats d'expedients secrets cap a objectes tridimensionals. Els blocs de text censurats es transformen així en volums que revelen espais aparentment reconeixibles: tanques, portes i finestres; suposats passadissos que han estat anul·lats des del moment de la seva construcció i que queden com a vestigis en desús. L'arquitectura en aquest cas es proposa subtilment com un acte de resistència, una estructura social on el domini públic i privat entren en una tensió il·legible i sibil·lina. Rasgado conclou així, amb aquests nous galimaties arquitectònics, el seu paper de bricoleur: aquell que transforma en nous signes els residus d'una societat contemporània.

com un procés de bricolatge a la manera de Claude Levi-Strauss potser estaríem en el correcte, ja que l'antropòleg afirma que "el bricoleur és aquell qui està a l'aguait de missatges pretransmesos, els quals col·lecciona per convertir-los en nous signes... qui ordena i reconstrueix la història utilitzant sobres i trossos, testimonis fòssils de la història d'un individu o una societat". Pablo Rasgado és, per tant, un bricoleur minuciós, que no es conforma amb col·leccionar i adherir els fragments d'esdeveniments passats, sinó que a més reconfigura escrupolosament una nova gramàtica a partir de les escletxes d'històries que no són fàcilment visibles. Per això, la seva fascinació per l'arquitectura no està relacionada ni amb els ornaments ni amb la funcionalitat, sinó més aviat als espais negatius, als sediments ocults darrere de les parets, als residus que s'acumulen als marges i cantonades. Entre els seus mètodes d'investigació podem trobar indicis de l'art líquid modern assenyalat per Zygmunt Bauman, al qual la història es composa de deixalles, on la creació i el detriment de les coses se succeeixen simultàniament, per exemple quan les superfícies dels murs són extretes dels carrers i traslladades als espais d'art per esquerdar-se a trossos. Però, a diferència de la destrucció Metzgeriana o els décollages de Jacques Villeglé que va descriure el sociòleg polonès, per Rasgado la ciutat només representa un primeríssim moment de recerca i selecció. Per això els seus passejos són més propers als d'un recol·lector o glaneur a l'estil d'Agnès Varda, que a les derives situacionistes des d'on emergeixen collages imprevistos.

En conseqüència, a aquesta primera etapa de col·leccionista cultural, se li suma un interès per esmicolar estructures, ja siguin "socials, lingüístiques o espacials que donen com a resultat un organisme" com el mateix artista afirma. I per això, encara que en un primer moment la seva atenció se centra en configurar nous volums i cossos escultòrics que emergeixen de fragments anteriors, en realitat l'artista utilitza l'arquitectura com a mirall social, reconeixent que és una bastida que condiciona les nostres tàctiques, rutines i polítiques de comportament, la qual també posseeix una qualitat única per invisibilitzar i dissimular: l'arquitectura com un sistema de jerarquies, que té la capacitat de donar poder, sensibilitzar, encobrir i vigilar.

D'aquesta manera, per al seu més recent projecte "----- (--- ----- ------- --- ----.)", Rasgado recorre a l'arquitectura com un subterfugi per duplicar altres sistemes de poder que alhora oculten arquetips de control. A partir d'una selecció de documents classificats, l'artista transcriu formalment els fragments que han estat cancel·lats, esborrats i titllats d'expedients secrets cap a objectes tridimensionals. Els blocs de text censurats es transformen així en volums que revelen espais aparentment reconeixibles: tanques, portes i finestres; suposats passadissos que han estat anul·lats des del moment de la seva construcció i que queden com a vestigis en desús. L'arquitectura en aquest cas es proposa subtilment com un acte de resistència, una estructura social on el domini públic i privat entren en una tensió il·legible i sibil·lina. Rasgado conclou així, amb aquests nous galimaties arquitectònics, el seu paper de bricoleur: aquell que transforma en nous signes els residus d'una societat contemporània.

Text d'Andrea Torreblanca