UNFIXED INFRASTRUCTURES AND RABBIT HOLES

La Blueproject Foundation presenta l'exposició Unfixed Infrastructures and Rabbit Holes de Mario Santamaría, el primer artista resident del 2020, que es podrà veure a la Sala Project del 24 de gener al 5 de juliol de 2020. 

Trace Route (1)

Allò que entenem com a cos —o la manera en què viu— s’ha complicat irreversiblement amb la invenció i l’expansió d’internet. En el moment en què interactuem col·lectivament amb la tecnologia, deixem d’existir com a singularitat estable i definida, com a entitat delimitada, perquè les nostres dades i la nostra vida es filtren cap a nodes distribuïts que incrementen la percepció que tenim del jo; continuem presents fins i tot allà on crèiem que ens havien esborrat, fins i tot quan pensem que no hi som. I és que es percep el nostre cos a través d’informació, quant a informació i com a portador i creador d’informació, com a subjecte de percepció i objecte de traducció. Això es manifesta, o més aviat ho sentim, com allò que Sun-ha Hong, teòric dels mitjans de comunicació, anomena el “cos de rastres”: “Quan sento el meu propi cos de rastres com una presència absent, estic experimentant què se sent quan màquines i bases de dades fan de mitjancers entre jo i jo mateix.” Es tracta d’una sèrie d’experiències fora del cos que constantment estan sobreescrivint, alterant, espatllant... El sol fet de ser humans ens aboca a una percepció inestable del jo; si, a més, ens enfrontem a una multitud de possibles presències més a través dels perfils de dades que creem, o a través d’aquells que creen per i sobre nosaltres (amb el nostre coneixement o sense) agents governamentals o corporatius, fa la impressió que cal respondre amb accions personals a aquesta distribució pel temps i l’espai.

Quan quelcom es perd, ens deixa o és arrebatat, acostumem a mirar. En escriure això per a en Mario, que ha fet el seu propi viatge per trobar el seu cos de rastres, miro allà on altres han intentat dur el seu cos mes enllà de les línies de dades, creuar fronteres i distàncies per veure on interseccionen cossos, màquines i bases de dades, veure què podria resultar d’alliberar-nos dels nostres límits. Potser, tal com escriu Rebecca Solnit, “perdre’s té a veure amb un aparèixer desconegut”.

Primer vaig trobar la Diane, o més concretament, dianegoesforyou.com. Diane (de nom real, Diane Rabreau) es descriu a si mateixa com “un motor de cerca vivent” i ofereix un servei únicament per a individus. Una persona a qui la Diane no ha conegut mai troba un punt que li desperta curiositat en una imatge per satèl·lit de Google Maps i fa una sola pregunta, com ara: “Què hi ha al final d’aquesta carretera?” o “És possible amagar-se a sota d’aquesta teulada?” (tal com han preguntat jugadors anteriors). I Diane es desplaçarà centenars o milers de kilòmetres per esbrinar-ho (si els fons ho permeten), i et farà un vídeo i unes fotos per descobrir si, tal como et preguntaves, hi ha salamandres sota aquella roca que vas veure des del sofà, des de la teva pròpia visió de l’espai. Els motors de cerca són d’una rapidesa inconcebible, i a un nivell profund encara se’ns fa incomprensible que puguem saber tantes coses en tocar un botó, o veure l’altra banda el món des de tan lluny.

El somni de la tecnologia, que és el menys afectat per la derrota del capitalisme, encara s’estranya que puguem enviar missatges en qüestió de segons, que les nostres imatges puguin aparèixer en altres llocs, que puguem ser a dos llocs alhora, que el nostre cos pugui creuar oceans en només uns segons... Ens captiven els qui han fet viatges concebuts per a coses no-humanes: Henry “Box” Brown va ser el primer home que es va enviar a si mateix per correu a l’altra banda d’Amèrica, fugint de l’esclavitud el 1849, però el primer a fer-ho per posar a prova la infraestructura mateixa del sistema va ser W. Reginald Bray: després d’haver enviat amb èxit una abella i un elefant, Bray es va enviar a si mateix el 1900, si bé no se sap del cert quant de temps va trigar ni quant li va costar arribar al seu destí. Ara, recordant en Bray ―conegut per intentar enviar cartes posant-hi tan sols una imatge de la ubicació final―, penso en les regles del servei postal d’aquells primers temps, de les quals ell va abusar descaradament amb la seva excentricitat. És clar que aleshores el sistema era prou petit com perquè els seus límits fossin clars: es podia explicar fàcilment com s’enviava una carta. En canvi, en la nostra realitat contemporània explicar com ens arriba un missatge ens sembla com explicar un miracle modern, i davant de la menor complexitat recorrem a l’analogia.

El 2016, l’escriptora i artista Ingrid Burrington va voler seguir el rastre a tots els Estats Units de la infraestructura física i els grans centres de dades de la monstruosa xarxa Amazon Web Services d’Amazon, la qual (l’any 2019) constitueix el 48% de la infraestructura del núvol públic mundial. Burrington va anar fins a Virgínia del Nord, on es troben molts dels centres que controlen els principals llocs AWS, i des d’allà va començar a registrar i explorar cada lloc per fer-se una idea de la influència aclaparadora que exerceixen sobre la geografia. La reputació d’Amazon de retenir o limitar informació (vegeu les estadístiques del seu consum energètic i del seu impacte ambiental) s’estén a les ubicacions i a les xifres dels seus centres de dades, tant els actius com els inactius, de manera que Burrington va trobar algunes de les ubicacions a Foursquare, i d’altres a través de llocs web municipals o a través de les notícies ―per exemple, una que es va incendiar mentre es construïa a Ashburn, gairebé 50 kilòmetres al nord-oest de Washington DC. En el seu desplaçament físic per un paisatge en què Amazon feia una intervenció coordinada, Burrington va descobrir que Virgínia del Nord és el “cor d’internet”, mentre que abans existia com una mena de “regió fantasma […] una constel·lació d’agències d’intel·ligència i empreses armamentístiques” que passaven més o menys desapercebudes si no hi anaves a parar literalment al davant. Tot i que ella no podia agafar un mirall i veure les seves pròpies dades, sí que va aconseguir veure per on podien moure’s, un possible lloc en què ella podia existir, ni que fos per un moment. En revelar la infraestructura invisible, els llocs en què aquesta fou possible, Barrington va poder enretirar una capa de la història i de l’estat actual d’internet que no eren visibles des de l’exterior per veure’n la part prosaica i banal, el treball, les persones i les parts que es movien i s’espatllaven. És un viatge que va facilitar la desacceleració necessària per a poder veure.

En el correu electrònic que em va escriure Mario Santamaría per demanar-me que escrivís aquest text, m’explicava els detalls del viatge en què va seguir la ruta de les seves pròpies dades: “Barcelona, Suïssa, Estocolm, Milà, Perusa, Bèrgam. Un viatge de 50 mil·lisegons en 14 dies.” En buscar el seu propi rastre en la jungla d’un paisatge de dades expandides i distribuïdes, en Mario estava realitzant una forma de desplaçament en el temps. Va conduir un cos per una ruta de dades, en un viatge que no estava concebut per a un cos però que és visitat per molts, augmentat i creat per moltes mans. Aquest viatge, com el de Burrington i el de Rabreau, és una mena de mímica tecnològica, amb uns punts de sortida i d’arribada que són molt similars a l’equivalent computacional de la ruta de dades, però amb una permeabilitat de naturalesa tan desconeguda i indistingible com ho pugui ser qualsevol sistema complex, ja sigui humà o tecnològic. Ara bé, les raons d’aquesta complexitat no són tant una qüestió de la psique com de l’hiperobjecte del capitalisme.

Daisy Hildyard afirma a The Second Body (El segon cos) que “el cos existeix a diferents escales”, i parla de l’“horror que aparentment produeix el fet que el teu cos sigui una cosa física amb uns límits porosos”. Quan ens imaginàvem una vida amb un vessant tecnològic, potser ens vam imaginar una relació un pèl més consensuada entre cos i tecnologia, una vida millor i augmentada, no un cos distribuït i atemporal al qual no podem seguir el rastre, que existeix a velocitats que nosaltres no podrem assolir mai, surant sobre nosaltres com espectres fets de pols, plàstic i cables. Quan fem un viatge amb el cos que podem percebre immediatament i amb la comprensió explícita de la seva condició sense límits, sentim l’existència d’altres cossos, l’aparició d’altres sistemes i la resurrecció d’altres realitats.

Natalie Kane. Comisaria de diseño digital en el Victoria & Albert Museum, Londres

1) Traceroute és el procediment tècnic que permet seguir la ruta d’un paquet de dades en una xarxa de protocol d’internet.

(2) Concepte encunyat per Timothy Morton per a referir-se a coses que són massa grans i complexes com per a percebre-les directament o comprendre-les fàcilment.

Referències

Burrington, I. (2016). “Why Amazon's Data Centers Are Hidden in Spy Country”, The Atlantic, 8 de gener. Disponible a: https://www.theatlantic.com/technology/archive/2016/01/amazon-web-services-data-center/423147/.

Diane Goes For You: dianegoesforyou.com.

Hildyard, D. (2018). The Second Body. Londres: Fitzcarraldo Editions.

Hong, S. (2015). Presence, or the sense of being-there and being-with in the new media society. University of Illinois: First Monday. Disponible a: https://doi.org/10.5210/fm.v20i10.5932

Solnit, R. (2005). A Field Guide to Getting Lost. Nova York: Viking Press.

Mario Santamaría (Burgos, 1985) treballa a través d’una àmplia gamma de mitjans, utilitzant freqüentment fotografia, vídeo, performance, Llocs web i intervencions en línia. Forma part de l’espai Trama34 a l’Hospitalet de Llobregat i col·labora habitualment al festival The Influencers de CCCB a Barcelona així com también es comissari de l’Internet Yami-Ichi en Escorxador Madrid. Ha Estat finalista al Post-Photography Prototyping Prize de l’Fotomuseum Winterthur i inclòs en watched! Surveillance, Art and Photography de la Fundació Hasselblad. 2016 Viatges a el servidor on s’allotja la seva pàgina web. El va fer repetint el Mateix Trajecte de les dades a través de la infraestructura d’Internet, trigant 14 dies en realitzar un viatge de 67 mil·lisegons. La seva pàgina web funciona 23 hores a el dia i super Compte de correu Es troba permanentment en un “out of office” que avisa: “I am sleeping. I will have limited access to my email during this period.” Ha Estat artista resident a Hangar Barcelona, Sarai Nova Delhi, HISK Gantes, art3 Valence i Kunststiftung Baden-Württemberg Stuttgart. El seu treball ha Estat mostrada entre altres a: CaixaForum (Barcelona), MACBA (Barcelona), ZKM (Karlsruhe), WKV (Stuttgart), Edith-Russ-Haus (Oldenburg), Fundació Antoni Tàpies (Barcelona), CENART (Mèxic), la Casa Encendida (Madrid), Arebyte (Londres), Stadtmuseum (Munic), Or Gallery (Berlin) i en les Biennals de Lió, Tessalònica i l’Havana.