estrat zero

La Blueproject Foundation presenta l’exposició “estrat zero” de Julia Llerena, la segona artista resident seleccionada a la passada convocatòria de la fundació. La seva proposta es podrà veure a la Sala Project de l’11 de maig al 8 de juliol de 2018. 

“Julia Llerena desenvolupa una capacitat màxima d’abstracció en l’acció del seu treball i això és fa visible en el resultat. A les seves investigacions, que podem catalogar d’arqueològic-memorístiques, no deixa de mirar a terra, pensant i estant alhora en altres planetes. En una entrevista realitzada fa ja uns anys afirmava: ‘tracto de fer una metàfora continguda de l’univers’. Aquesta profunda innocència de voler comprendre el món pot ser que sigui el motor de la seva obra, però no és tan innocent com sembla. Sinó que col·loca com a subjecte i protagonista del seu relat al subconscient, conformant una rotunda plasticitat física en la realització final.

En aquella mateixa entrevista també deia: "sempre he tingut la sensació d’estar a un altre lloc". Aquest "altre lloc" està en el subsòl i aflora a la superfície de la mà de l’artista, que té com a comès una observació metodològica a la qual prossegueix la recollida i la classificació d’objectes trobats per a la seva posterior presentació. 

Ja ho va dir el mestre Robert Smithson en el seu dia: ‘There is no order outside the order of the material (no hi ha ordre més enllà de l’ordre material)’; i aquesta frase l’adopta Llerena com a lema, on aquest ordre es converteix en un llenguatge, investigant sobre la comunicació basada en un nou alfabet objectual que l’artista desenvolupa en la seva creació. 

Exploradora urbana, Llerena, a la manera de Mark Dion, s’interessa per les deixalles del carrer que no pereixen (trossos de vidre, acer, ciment, ferro, coure, pedres, etc.) que cataloga com restes d’unes pautes de comportament i de consum de la nostra civilització contemporània. La diferència amb el mètode científic està en el resultat, on l’artista es deixa emportar per les qualitats del que és recol·lectat, la seva atracció purament matèrica i estètica. L’escriptor portuguès Antonio Lobo Antunes diu que ‘cada cop més, el material que tracto es torna autònom, independent a la meva voluntat’. Una frase que ens serveix de referència, ja que Llerena, donant-li la volta, lluita contra aquesta idea i converteix el conjunt de les seves recol·leccions en un llenguatge que vol transmetre després d’haver-lo fet propi. 

La paraula estrat apareix repetidament tant en els títols com en les explicacions de les seves obres, però els estrats de Llerena no són tots subterranis, sinó que s’eleven a la superfície i semblen voler arribar a un més enllà.

De Llerena m’agrada aquesta capacitat de mesclar l’abstracció i la concreció, de somiar desperta, de ‘tractar de fer una metàfora continguda de l’univers’ i, al mateix temps, de traçar unes línies fèrries d’actuació. A partir dels fragments recollits simultàniament tant de manera casual com metòdica, sota un mètode de deconstrucció i reconstrucció, l’artista reprèn les paraules de Gilles Deleuze al peu de la lletra: ‘ser sensible als signes, considerar el món com una cosa a desxifrar, és sens dubte un do’“.

Una metàfora continguda de l’univers, text de Virginia Torrente