Sense imatge
Ignasi Aballí
La Blueproject Foundation presenta sense imatge, un projecte site-specific de l’artista català Ignasi Aballí per a Il Salotto. L’exposició es podrà veure del 29 de novembre de 2019 al 30 d'agost de 2020.
"Les paraules són tot el que tenim".
Samuel Beckett
sense imatge es compon bàsicament de dos elements, diferenciats però alhora completament relacionats. D’una banda, una intervenció arquitectònica que altera la percepció de l’espai expositiu i el seu recorregut sense deixar d’estar-hi completament integrada; de l’altra, puntuant aquest recorregut i damunt de les parets, paraules que, situades a l’altura dels ulls, es revelen davant de la mirada de l’observador i que expliquen per què en el seu lloc no es presenta una obra.
Les noves parets construïdes no estan disposades en perpendicular a les parets que delimiten la sala, sinó que presenten un desplaçament tangencial cap a parelles de columnes distribuïdes per l’espai, el qual experimenta, així, una nova configuració arquitectònica. Cada paret es pot entendre com un pla, un espai disposat a acollir una imatge, una obra. I l’artista canvia aquesta visualització per una paraula, el significat de la qual problematitza la relació entre el que és visible i el que és imaginari. Paraules en lloc d’una imatge que s’ofereixen com a alternativa a una absència, a la falta d’alguna cosa per veure. Les paraules substitueixen suposades obres absents, però no són elles mateixes una nova obra: el seu sentit en la instal·lació és el d’advertència i explicació, com un text de sala expandit.
En la trajectòria d’Ignasi Aballí és freqüent la utilització de paraules, com a text i com a imatge. La relació que la paraula i el seu significat estableixen amb el suport s’ha explorat àmpliament en diferents obres. Una sèrie de llenços pintats amb un color sobre el qual se’n superposa la descripció o les diferents denominacions d’un color escrites damunt de la pintura servirien d’exemple. En altres casos, els llistats de paraules —normalment retallades de diaris i disposades en un ordre determinat (alfabètic, numèric, repetitiu...) o classificades en funció de criteris diversos— també estan molt presents en la seva manera d’entendre o desxifrar el món que l’envolta, qüestionant l’estructura lingüística del coneixement. Com diria Foucault a Les mots et les choses, “El que correspon al saber no és veure ni demostrar, sinó interpretar”.
En la proposta site-specific de caràcter conceptual que presenta a la Blueproject Foundation, Ignasi Aballí segueix aquesta línia d’obres de base textual, però aquí es desplaça cap a una dimensió espacial i, junts, tots dos conceptes provoquen un col·lapse entre paraula i imatge, entre allò definit i allò inexpressable. Endinsar-se en l’espai de la instal·lació és com recórrer els meandres de la memòria, buscar el rastre d’imatges difoses o que no existeixen, en el que podríem considerar una escenografia de l’absència.
Absent, amagada, buidada, censurada, desapareguda, desconeguda, efímera, esborrada, impensable, imperceptible, inconcebible, inexistent, inimaginable, immaterial, invisible, no vista, secreta, transparent, són paraules, totes elles, sense imatge.
Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) ha celebrat diverses exposicions individuals, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional, entre les quals destaquen les que s’han fet al MACBA (Barcelona, 2005), la Fundação de Serralves (Porto, 2006), l’IKON Gallery (Birmingham, 2006), el ZKM (Karlsruhe, 2006), la Pinacoteca do Estado (Sao Paulo, 2010), l’Artium (Vitòria, 2012), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid, 2015), la Fundació Joan Miró (Barcelona, 2016), el Museo de Arte de la Universidad Nacional de Colombia (Bogotà, 2017), l’Art Gallery Kula (Split, 2018) i el Museu d’Art Contemporani de Zagreb (2018). Ha exposat en diverses ocasions a les galeries Estrany de la Mota de Barcelona, Elba Benítez de Madrid i Meessen de Clercq de Brussel·les. També ha exposat recentment a les galeries Proyecto Paralelo (Ciutat de Mèxic), Thomas Bernard-Cortex Athletico (París), Pedro Oliveira (Porto) i Nordenhake (Berlín). Ha participat en la 52a Biennal de Venècia (2007), en la VIII Biennal de Sharjah (Emirats Àrabs Units, 2007), en la XI Biennal de Sidney (1998), en la IV Triennal de Canton (Xina, 2012) i en la XIII Biennal de Cuenca (Equador, 2016). L’any 2015 va rebre el V Premi Joan Miró.
